Tres eixos ideològics pel socialisme del nostre temps

Fa temps que tenc la idea que la manera de millor definir el que ha de ser el projecte socialista, i que per jo constitueixen una referència, uns valors a partir dels quals exercir al meva tasca política, es basa en tres eixos ideològics, que de fet es troben en el nostre bagatge històric: justícia social, radicalisme democràtic i federalisme.

Crec que aquests tres conceptes defineixen molt bé el que la gent, la ciutadania, la societat, el poble en definitiva, espera dels socialistes. Perquè contràriament al que està de moda dir ara, una gran part de la societat, de la ciutadania, del poble en definitiva, espera respostes des del socialisme, des de la socialdemocràcia, a les incerteses dels temps que ens ha tocat viure. No estic d’acord amb qui diu que s’han acabat les ideologies, ja Fukuyama parlava del fí de la història, errant el tir; ni amb els que diuen que ja no hi ha esquerra i dreta, també ens ho deien els neoliberals del pensament únic. Hi ha ideologies perquè encara hi ha injustícies contra les que lluitar, perquè sempre hi haurà conservadors i progressistes, si tant voleu, aquells a qui la situació tal com està ja va bé, i aquells que pretenen canviar-la. I dels que pretenen canviar-la en trobareu solucions per triar. Els socialistes, per definició hem d’estar contra els conservadors, mentre hi hagi injustícia social, manquin llibertats democràtiques, o es pretengui rompre la convivència entre els pobles. Els socialistes, per això, hem de definir clarament quines són les idees de progrés que defensam, hem de deixar clar que no volem “conservar” aquest estat d’injustícia, però lleials als ciutadans, també hem de ser clars en el que proposam. Per això pens que les nostres idees s’han de poder desenvolupar a partir d’aquests tres eixos: justícia social, radicalisme democràtic i federalisme.

Justícia social perquè si hi ha una idea que ens ha definit com a socialistes, i que dóna sentit al que som, és la lluita contra la desigualtat social. En nom de la lluita contra la desigualtat hem estat en el passat els socialistes que hem defensat millors condicions de treball, drets laborals, drets socials, hem construït l’estat del benestar, hem impulsat els seus pilars, hem fet les polítiques per fer la sanitat universal i l’educació accessible a tothom, hem creat el quart pilar de l’estat del benestar amb les polítiques d’atenció a les persones dependents… i no podem permetre que en nom de la política econòmica es digui que aquest bagatge ideològic, la nostra pròpia història, és insostenible. Pels socialistes l’únic que ha de ser insostenible és la desigualtat. Més que mai reivindiquem la justícia social, la lluita contra la desigualtat, i les polítiques que hem fet tot cercant una societat més justa. No volem sortir de la crisi amb uns treballadors empobrits, amb unes diferències abismals de rendes, no volem sortir de la crisi havent tornat cent anys enrere, en volem sortir amb esperances pel futur dels nostres fills, això és la justícia social.

Radicalisme democràtic, perquè es perceb socialment que la nostra democràcia és imperfecta, i que ens havíem acostumat a les seves imperfeccions, per això cal revindicar que no s’acaba mai de construir la democràcia perfecta, que aquesta ha de millorar a mesura que milloren els mitjans tècnics, la democràcia no pot quedar enrocada en el parlamentarisme decimonònic, ni deixar d’aprofitar les oportunitats que ens donen les tecnologies de la informació i la comunicació de ser més propera, accessible, transparent, i dinàmica, molt dinàmica. Els polítics podem estar en contacte directe amb les persones a qui representam, pensin o no com noltros, a diari, minut a minut si cal, informam al moment del que passa a les institucions, ens ho comenten al moment, existeix la possibilitat de tenir tanta informació, que no adaptar les institucions a aquestes possibilitats, és deixar perdre una oportunitat única. Però amb aquest mateix raonament, no podem permetre ni una política, ni una norma, ni una llei que sigui regressiva en termes de llibertats civils, la llibertat d’expressió és més intocable que mai perquè tenim més capacitat per expressar-nos i ser escoltats que mai en la història. Per això hem de reivindicar el radicalisme democràtic, i hem de ser els primers, els socialistes, en abanderar la democràcia de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Finalment el federalisme. Dins el contexte espanyol actual, i escrit per un socialista, parlar de federalisme pot semblar donar una “tímida” resposta a la qüestió catalana, l’eterna i mai ben resolta “qüestió catalana”. No és així, o no exactament. El procés sobiranista demostra que l’éxit històric que va representar l’estat de les autonomies (recordem d’on veníem) ha estat superat. Que són nous temps, com hem parlat abans quan ens referíem a justícia social o radicalisme democràtic, i que cal avançar en la concepció plural dels estats. Els estats-nació han mort, o són estructures de cada vegada per obsoletes pel món globalitzat on vivim, l’economia només s’entén globalment, la informació només s’entén globalment, fins i tot la relació entre les persones ja no respecta cap frontera i s’entén globalment, quin sentit té, idò, que la política s’hagi de seguir pensant dins els estrets marges de les fronteres estatals? I quin sentit té plantejar que s’han de crear noves fronteres? La única realitat de futur és cercar i trobar noves fórmules de convivència, i la única política que garanteix el treball en comú, en unitat, des del màxim respecte a la diversitat, i a la identitat i llibertat dels pobles, de les nacions si tant voleu, de les comunitats humanes, ans de les persones, és el federalisme. Federalisme entès com una manera oberta i flexible d’estructurar la política, donant el màxim poder a les institucions més properes, però també construint entitats polítiques grans, molt grans, que tenguin pes suficient per oposar-se, o dialogar de tu a tu, dins un món global, amb les poderoses corporacions, poders econòmics globalitzat.

En el fons quan parlam de justícia social parlam d’igualtat, quan dic radicalisme democràtic estam defensant la llibertat, i que és el federalisme sinó una manera d’entendre la fraternitat? Els valors de la França revolucionària i que canviaren el món en pocs anys. Avui, en temps de crisi i d’incertesa en el futur, jo, socialista, me sent plenament identificat per aquests valors.

COMPARTIR

4 Comentarios

  1. El socialismo está muerto. ¿O es qué no ha visto lo que ha pasado con esos países que lo han aplicado hasta sus últimas consecuencias?.
    La igualdad entre individuos, la sanidad universal, educación gratuita, etc. no han hecho más que rebajar el nivel de la sociedad a los mínimos que vemos hoy en día.
    Nos han robado nuestra libertad para darnos “derechos”.
    Devuelvanme mi libertad para que yo pueda decidir lo que yo quiero en mi vida. Yo no quiero un derecho al aborto, quiero libertad para decidir que hacer, no quiero el derecho a una sanidad gratuita, quiero libertad para hacer con mi cuerpo lo que quiera, no quiero educación gratuita en manos del gobierno de turno y al albur de sus criterios ideológicos, quiero poder estudiar lo que yo crea que es conveniente para mi.
    Basta ya de meterme la mano en el bolsillo para robarme el dinero con la escusa de la igualdad de clases. La redistribución de la riqueza es robar.
    Radicalismo y democrático no pueden ir en la misma frase. Por definición.
    Libertad, libertad y libertad. Y a partid de ahí ya no es necesario que vengan a contarme monsergas de federalismo, justicia social, derecho a decidir y pamplinas inventadas por políticos para justificar un estado mastodóntico e inutil.

  2. El radicalismo, ultraliberalismo o liberalismo radical es una corriente política del liberalismo y el socioliberalismo que surgió en Inglaterra y Francia a finales del Siglo XVIII. Es entendida como el «conjunto de ideas y doctrinas de quienes, en ciertos momentos de la vida social, pretenden reformar total o parcialmente el orden político, científico, moral y aun religioso».1 Plantea alcanzar el desenvolvimiento social, político y económico en un ambiente de libertad, dando un especial énfasis en los principios de fraternidad y justicia social.
    Más información en: http://es.wikipedia.org/wiki/Radicalismo

    Infórmese un poco Rafael.

    • Cuando hizo el copia y pega de la wikipedia se le olvidó añadir el 1 pequeñito que aparece al final. Que lleva a una nota, que hace Link al RAE. Y el RAE dice
      radicalismo.
      1. m. Cualidad de radical.
      2. m. Conjunto de ideas y doctrinas de quienes, en ciertos momentos de la vida social, pretenden reformar total o parcialmente el orden político, científico, moral y aun religioso.
      3. m. Modo extremado de tratar los asuntos.
      Real Academia Española © Todos los derechos reservados

      Yo me informo bien. Y leo mejor. Y gracias a eso procuro me no engañen.

  3. Bueno, también dice la RAE del adjetivo POPULAR:
    (Del lat. populāris).
    1. adj. Perteneciente o relativo al pueblo.
    2. adj. Que es peculiar del pueblo o procede de él.
    3. adj. Propio de las clases sociales menos favorecidas.
    4. adj. Que está al alcance de los menos dotados económica o culturalmente.
    5. adj. Que es estimado o, al menos, conocido por el público en general.
    6. adj. Dicho de una forma de cultura: Considerada por el pueblo propia y constitutiva de su tradición.

    Naturalmente lo que quiero explicarle es que el significado de la Real Academia no tiene una relación directa, en muchas ocasiones, con el significado político que adquiere esa palabra cuando es utilizada por un partido, facción, organización o plataforma política, como puede comprobar con el adjetivo popular, que como sabrá fue adoptado por los partidos demócrata-cristianos en toda Europa, aunque sigue utilizándose también por formaciones de izquierda como la CUP, o en su momento el Frente Popular. El “radicalismo” sigue figurando como nombre de partidos no ya históricos (como sería el partido radical francés, al que perteneció el primer ministro Clemenceau),sinó también de formaciones actuales, seguramente le suene la Unión Cívica Radical, partido centrista al que perteneció el presidente de Argentina D. Raúl Alfonsín, dónde “radical” tiene ese significado de liberalismo de izquierdas que le intenté explicar, más allá de la definición que aparezca en un diccionario.
    De nada.

Deja un comentario / Mallorca Confidencial no se hace responsable de los comentarios vertidos en su web.