De veritat som 46 milions?

Un estat no és un artifici neutre. És la institucionalització d’una identitat nacional, una llengua, una cultura, una història. Els estats neixen per legitimar la defensa d’una llengua i una cultura. El problema, però, sorgeix quan en un estat hi conviuen, millor o pitjor, diferents nacions, cadascuna amb la seva cultura, llengua i institucions.

Per a una certa tradició de pensament polític, la cultura i la llengua, igual que les creences religioses, no havien de ser objecte d’anàlisi en l’àmbit de l’esfera pública, atès que devien formar part de l’àmbit privat dels individus. Des d’aquesta perspectiva, els únics drets que s’havien de prendre en consideració eren els drets individuals. Quantes vegades no hauré llegit el mantra que “no existeixen els drets col·lectius”!

Avui, però, cada cop hi ha menys teòrics que defensin aquesta visió tan estreta dels drets. La legitimitat dels estats basada en la defensa dels drets dels individus forma part del passat. Una resolució de l’ONU de 1970 establia que els estats tenen l’obligació de representar i protegir totes les persones que viuen baix la seva cobertura legal. Això implica protegir també la llengua i la cultura d’aquelles persones que han nascut i han crescut i pensen en una llengua diferent de la majoritària. Un estat no es legitima només per la seva defensa de la democràcia i els drets individuals.

En els estats plurinacionals, el nacionalisme de les nacions minoritàries sempre és la lluita per la dignitat, enfront de l’amenaça assimilacionista per part de la nació majoritària, que és la que controla els mecanismes del poder estatal. Els nacionalismes no estatals, és a dir, els de les nacions minoritàries, sempre sorgeixen com a resposta a les polítiques més o menys agressives d’uniformització nacional dels estats. Això vol dir que, en un estat on brollen moviments nacionalistes, abans hi ha hagut una política centralitzadora, orientada cap a l’assimilació i la desintegració de la cultura de les nacions minoritàries. Dit clar i català: a Espanya, exemple paradigmàtic de la situació que descric, només hi ha hagut i hi ha un nacionalisme excloent, i aquest és el nacionalisme castellà.

A Espanya no hi ha el “problema de Catalunya”; a Castella hi ha el “problema d’Espanya”. “Espanya” és un constructe artificial – un estat – creat per tal de legitimar l’imperialisme castellà, tant a les colònies d’ultramar com a les annexionades després de la Guerra de Successió (1707 – 1715).

Un estat que no utilitza tots els seus recursos en la defensa dels drets de les minories amb la mateixa intensitat amb què defensa els drets de les majories és un estat que es deslegitima davant els seus ciutadans i també davant de la comunitat internacional. No és Catalunya, com no ho serà molt aviat el País Valencià o les Illes Balears, qui hauran de justificar les reivindicacions d’una plena sobirania política; al contrari, és, i cada cop més serà, l’Estat espanyol qui haurà de justificar-se, davant el món, per la seva manifesta i dramàtica incapacitat de protegir i representar els 46 milions i mig de persones que pateixen, dia a dia, la seva ineptitud. Cal que sapiguem estar preparats perquè aquest dia no trigarà a arribar.

Deja un comentario / Mallorca Confidencial no se hace responsable de los comentarios vertidos en su web.