Alguns apunts sobre el referèndum

Aquí van unes reflexions sobre allò que està passant a les setmanes prèvies al referèndum convocat per a l’1 d’Octubre, una qüestió que és obvi que transcendeix les fronteres de Catalunya, de les Illes, i fins i tot de l’Estat.

1. Recordem els inicis: tot va començar fa més d’una dècada, el 2006, amb l’aprovació de l’Estatut de Catalunya per ampla majoria al seu Parlament. Com a llei orgànica, fou refrendat pel Congrés i el Senat i també votat per la ciutadania catalana. No obstant això, el 2010 l’Estatut va ser tombat pel Tribunal Constitucional a instàncies del PP: d’aquella pols vénen aquests fangs. Un tribunal no es pot carregar allò decidit a tantes instàncies democràtiques: és la demostració que a pesar de la pretesa separació de poders, encara hi ha un fort substrat franquista a determinats àmbits.

2. És obvi que un problema polític, sobretot si és tan complex com l’encaix territorial d’un territori a un Estat, no es pot resoldre per la via judicial, ni molt manco per la militar. No hi ha hagut, en tots aquests anys, ni la més mínima voluntat per part del govern d’Espanya d’encarar aquesta qüestió des del diàleg i la voluntat d’acord. De fet, i no sols a Catalunya sinó a tot l’Estat i també aquí a les Illes, allò que ens hem trobat aquests anys ha estat un fort procés de recentralització amb l’excusa de la crisi econòmica. Avui, que és quan més capacitat hauríem de poder fer polítiques al servei de la ciutadania, és quan menys podem fer-ho, sobretot si es tracta de polítiques d’esquerres, diferenciades de les del PP i la dreta, fora del marc ideològic de l’austericidi i la centralització. I sinó, que ens ho contin als illencs i als gestors dels Acords pel Canvi.

3. Catalunya ha anat fent el seu camí, de la mà del seu poble. Els catalans i catalanes en aquest temps han sortit any rere any al carrer a milions (o centenars de milers, m’és igual!), reclamant poder decidir el seu futur sense perdre l’alegria, mentre el Govern d’Espanya amb cara de pomes agres i amenaces li negava fins i tot el seu present, i el dret no ja de decidir, sinó de ser (recordau l’eterna polèmica sobre la nació o la nacionalitat). Amb el poble i la societat civil davant, i els polítics a darrere, el «procés» ha esdevingut la mobilització social més important d’Europa en els darrers anys -i ja m’agradaria a mi personalment que s’haguessin mogut més coses, especialment al Sud del vell continent-, cosa que ningú no pot negar, perquè una imatge val més que mil paraules, i d’imatges, les xarxes en van plenes.

4. Això no va d’identitats, ni de legalitat: va de democràcia. El sobiranisme català no és un moviment «nacionalista» en el sentit identitari, sinó l’expressió de la voluntat democràtica de construir un projecte social i polític autònom, lliure. D’exercir allò que la declaració dels drets humans assenyala com el «dret d’autodeterminació», no sols per allò d’alliberar la «nació catalana», sinó perquè els catalans i catalanes de tot pelatge i ideologia estan farts de patir la política espanyola més rància dels darrers 40 anys i volen ni més ni pus que una altra cosa. I això significa, d’entrada, poder votar, i per a molts, fer una nova república catalana independent, des de baix. I per a olts altres, una altra cosa. Però d’entrada, que els deixin votar, perquè votar no hauria de fer por a cap demòcrata. Fora d’aquestes opcions, altres no em semblen, des del punt de vista democràtic, ni tan sols legítimes.

5. És cert que la votació de la Llei del Referèndum va ser polèmica, però si parlam de legitimitats, no té major legitimitat l’estricta aplicació d’un reglament que la decisió d’una majoria parlamentària, tot i que en democràcia les formes són també el fons -i aquesta reflexió va més enllà del que va passar al Parlament de Catalunya-. Però sobretot, recordem com s’ha arribat fins aquí i el que hi ha a l’altre costat de la balança, quina ha estat la resposta paleo-dictatorial de l’Estat: fer por a càrrecs públics, regidors, funcionaris, policies, … recordant-los el seu deure de complir la llei, perseguir la impressió de paperetes, coartar la llibertat d’expressió de mitjans de comunicació i fins i tot anul·lar un acte públic convocat a Madrid sobre el referèndum, entre altres perles. Què serà el següent? Però sobretot, què pensaran fora d’Espanya, de tot això? Qui s’atreveix a fer coses com les que hem vist ja de la mà de la Fiscalia de l’Estat i el govern de Rajoy aquests dies ja ha perdut la partida.

6. No sabem què passarà, d’aquí a dia 1 d’octubre, ni molt menys el dia 2. L’única certesa és que els catalans i catalanes, com demostraren l’altre dia a la seva Diada, una vegada més, no defalliran. I en tant que parlam de democràcia, si som demòcrates, allò que ha passat i allò que passarà també ens afecta, i ens haurem de pronunciar, perquè la indiferència ens faria còmplices dels qui no volen que es mogui res, ni a Catalunya, ni aquí, ni enlloc.

Deja un comentario / Mallorca Confidencial no se hace responsable de los comentarios vertidos en su web.