jueves. 28.03.2024

Deixem en pau les escoles

Si jo estic fart de les acusacions d’adoctrinament a les aules, fetes al calor del conflicte català i la manca d’escrúpols del PP i Ciudadanos, no vull ni pensar com deuen estar els i les docents, que ja varen haver de patir la passada legislatura les dèries obsessives de Bauzá i els seus, amb l’escola pública i el català en el centre la seva diana, i que va ser fortament castigada a les eleccions de 2015.

Les escoles compleixen un paper central, fonamental, en la construcció d’una societat cohesionada, i el català ha estat una de les eines que ha fet possible la integració en una societat multicultural, plural i inequitativa com la nostra. Almenys dins l’escola: una altra cosa és que s’hi troben els nins, nines i joves fora de l’escola, on la societat en conjunt hem fracassat perquè som incapaços d’oferir un futur digne i d’esperança fora del bucle de l’exclusió i la precarietat, i això acaba alimentant també en negatiu l’educació. Com també l’afecta la manca de mitjans, i aquí val dir que és una broma de mal gust que justament els abanderats de l’adoctrinament són els mateixos que han retallat sistemàticament en recursos i docents el sistema educatiu.

El conflicte català ha fet que xenòfobs declarats com García Albiol (el que volia «netejar Badalona» d’immigrants, aquest era el seu lema electoral) trobin grans altaveus en la reacció del règim a la revolta catalana, i ja que hi som, es qüestioni la feina a les escoles, fins i tot més enllà de Catalunya, al País Valencià i a les nostres Illes, escridassant que hi ha un problema allà on no hi era. Partits com Ciudadanos fins i tot s’han atrevit a proposar la creació d’una «Alta inspecció» que a la manera de la Santa Inquisició es dedicaria a vetllar per la «constitucionalitat» del que els i les docents van o deixen de fer a les aules, d’allò què pensen i d’allò què diuen.

El pitjor de tot plegat és que l’adoctrinament (que és el que serveix d’excusa per atrevir-se a plantejar aquests desbarats), en el segle XXI no es fa a les aules, sinó a través de les televisions que de manera insistent aquests dies atorguen i lleven legitimitats, redueixen la democràcia a l’imperi de la llei, bescanvien diàleg per espectacle i fins i tot alimenten l’odi i la divisió de la gent en un exercici que al meu parer no té res a veure amb la informació periodística. Qualque dia se’n parlarà, a les càtedres d’història, del paper dels mitjans de comunicació en aquests temps de reacció i de retrocés de la democràcia i de drets. Amb honroses excepcions. Com amb tot, com sempre.

Mirar de fer vots a costa de la convivència escolar és molt miserable, i ja es va demostrar amb Bauzá que qui ho faci ho pagarà car, electoralment. Però també ho pagarà la convivència, perquè finalment, l’escola no deixa de ser un oasi de pau i serenor enmig del guirigall que infants, famílies i docents hem d’aguantar cada dia. Per això i molt més: deixem en pau les escoles.

Deixem en pau les escoles