Masclisme Judicial: «A POR ELLAS»

A pocs dies del 25N, de la celebració del Dia Mundial contra la violència masclista, hem pogut constatar com el masclisme és ben arrelat també a les instàncies judicials, als mitjans de comunicació i a l’opinió pública, i que a més a més, es retroalimenten. I ho hem vist en el judici contra «la Manada», una colla de joves que varen violar una al·lota a les festes de Sant Fermí, que ha acabat per ser un judici sobre la víctima del cas.

Una jove brutalment violada en el seu moment, i vexada aquests dies en un escarni públic -tot i l’anonimat- de la mà d’un masclisme judicial que ha permès que se la jutjàs a ella, per haver intentat restablir la seva vida. Un jutge que no admet a tràmit com a prova les comunicacions entre els violadors bravejant de les drogues que van servir en els seus atacs, però sí en canvi l’espionatge a la vida posterior de la jove violada no és un jutge independent, és un jutge masclista com masclista és que hi hagi una cúpula del poder judicial (i bona part de l’estructura) copada per mascles. I això té implicacions directes i tangibles: és una justícia administrada per homes, dominada per les visions d’homes, d’homes molts d’ells masclistes, i amb una nul·la mirada de gènere en les seves decisions. Cosa greu, perquè parlam d’una de les peces clau del sistema de protecció de les víctimes.

Com poder ser tan hipòcrites com per apuntar-nos a campanyes públiques i privades contra la violència masclista i alhora justificar el calvari pel que s’ha fet passar a aquesta dona, amb la qual tantes altres s’hi han sentit identificades? Com pot ser que pretenguem que les dones denunciïn els casos de violència contra les dones, si veuen que el resultat pot ser haver de passar pel calvari que ha patit la jove violada a les festes de Pamplona? O a tantes altres festes populars?

I la peça imprescindible per beneir aquesta actuació judicial no ha estat altra que el paper jugat pels mitjans de comunicació, públics i privats. He sentit ganes de vomitar en escoltar les justificacions més miserables de mitjans de comunicació que en el seu quotidià, tant amb la seva programació com amb la publicitat, no fan altra cosa que reforçar els estereotips que justifiquen la dominació patriarcal, la subalternitat i cosificació de les dones. Que al Regne d’Espanya es persegueixi tuitaires per defensar la democràcia i en canvi s’atorgui impunitat als mitjans de comunicació, públics i privats, que en horari de màxima audiència justifiquen o emparen la violència masclista, és per fer-s’ho mirar.

S’ha parlat molt del «A por ellos» i del seu significat, i ben poc del «A por ellas», que al cap i a la fi és el missatge que traspuen actuacions judicials com aquesta. Mai en tan poc temps havia brollat tant de masclisme ni havíem estat tan conscients de la involució que en termes de lluita per la igualtat i contra el masclisme, això representa.

Escrivia Rosa Maria Artal fa uns dies que en els primers anys de la democràcia s’havia avançat molt i molt ràpid -per exemple, amb la modificació del Codi penal perquè la no-resistència de les víctimes de violació no fos un factor eximent per als violadors-, però que retrocedim de forma encara més ràpida i preocupant en totes i cada una de les fites aconseguides per les lluites històricament desplegades per les dones en defensa de les dones i de la igualtat.

Per desgràcia de totes, ha quedat clar que «La manada» no està sola, però les víctimes tampoc no ho estaran. Aquest 25N, mentre el patriarcat clama impunement «a por ellas», moltes tornarem cridar «ni una menys», i seguirem sembrant la llavor de la dignitat feminista com ja feren les nostres mares i padrines. Perquè ni les nostres companyes, filles o amigues no hagin de passar por, ni nosaltres no haguem de sentir vergonya de viure en una societat que encara és molt enfora de deixar de dir-se masclista.

Deja un comentario / Mallorca Confidencial no se hace responsable de los comentarios vertidos en su web.