Maceo, Weyler, Cuba, Les Illes i el Colonialisme

Fa uns dies aprovàrem al Parlament una proposició no de llei amb l’objectiu que la cadira d’Antonio Maceo pugui ser retornada a Cuba, si bé aquest retorn haurà de ser temporal, segons les condicions imposades pel govern d’Espanya. De quina cadira parlam i qui era Antonio Maceo són qüestions que ens obrin la porta a recuperar una part de la nostra història i de la història compartida entre les Illes i Cuba.

La cadira de Maceo és el «botí de guerra» del mallorquí General Weyler a la guerra de Cuba, cap a finals del segle XIX. El problema és que encara ara, 120 anys més tard, el Ministeri de Defensa segueixi considerant aquesta cadira, que és un moble amb característiques africanes (un tronc de fasser tallat en forma de cadira que pertanyia al líder cubà), «botí de guerra», a pesar de les gestions de l’Ajuntament de Palma i de la iniciativa de Eusebio Leal, l’historiador oficial de La Havana, qui fa vint anys que fa fer la troballa a Palma. La cadira, que llavors era a un racó del Museu de Mallorca, fa uns anys que s’exposa a una vitrina de la sala 3c del Museu Militar de Sant Carles, a pesar de les demandes del govern cubà per recuperar un objecte que és patrimoni cultural i històric del poble de Cuba.

Maceo, menys conegut que José Martí, va ser un dels principals líders de la independència de Cuba. D’origen afrodescendent, Maceo era un «mambí» (denominació que rebien els esclaus que s’apuntaven a l’exèrcit revolucionari), i va deixar també tot un llegat d’escrits sobre les discriminacions a l’exèrcit cap als negres -que ell va viure en carn pròpia perquè hi havia molts que no suportaven tenir un superior negre-, i de com això havia de ser tingut en compte de cara a la construcció de la nova república cubana.

Maceo morí el 1896, a una de les batalles contra Valeriano Weyler, que dugué cap a Mallorca la seva cadira com a botí. La repercussió de la seva mort a la premsa espanyola fou fins i tot més gran que la de la mort un any abans de José Martí, la qual cosa diu molt del respecte que des de la metròpoli tenien cap a l’anomenat «Titan de bronce».

I si és una vergonya que la cadira de Maceo sigui encara a Palma, també ho és que el general Weyler doni nom a places i carrers arreu de les nostres illes, per diferents motius. Primer, perquè més enllà de la seva mallorquinitat, és indigne honorar de cap manera a l’inventor dels camps de concentració. Sí, ho heu llegit bé: durant el seu mandat com a capità general de Cuba, un terç de la població de l’illa va morir gràcies a les seves cruels estratègies de guerra, que també varen dur a la mort per epidèmies a milers i milers d’espanyols i d’illencs que varen ser cridats a files en una guerra imperialista a la que no hi tenien res a guanyar i molt a perdre. De fet, el govern espanyol va aparcar Weyler perquè la seva fama no contribuïa precisament a aixecar l’orgull ni de les tropes ni d’un Estat en decadència.

Però la responsabilitat històrica dels illencs, i sobretot dels mallorquins, en relació a Cuba no acaba aquí. Comerciants mallorquins, de la mà sovint de catalans, participaren des del segle XVI fins ben entrat el XIX en el tràfic d’esclaus que eren capturats a l’Àfrica occidental i traslladats a les Antilles (com ho varen ser els avantpassats de Maceo i de tants altres cubans). De fet, al llarg del XIX moltes de les revoltes d’esclaus a Cuba i Puerto Rico que varen evolucionar cap al procés d’independència tenien origen en la reconeguda crueltat dels «hacendados» mallorquins a les plantacions. A pesar que Espanya havia signat els tractats internacionals contra l’esclavitud el 1817, durant tot els segle l’Estat va seguir emparant una pràctica que malauradament, protagonitzaven alguns illencs, sobretot mallorquins, segons consta als registres de l’imperi britànic, que encara que fos per interès propi, interceptà alguns d’aquests vaixells durant tot el segle.

Si heu vist la pel·lícula de Spielberg «La amistad», sobre la terrible travessia d’una goleta espanyola carregada d’esclaus, pensau que els fets (històrics, perquè això va passar) es remonten no al segle XVI, sinó a 1839, i que el capità i empresari d’aquesta i altres embarcacions esclavistes era Ramon Ferrer Ferrer, un eivissenc.

Per tot això, crec que el retorn de la cadira d’Antonio Maceo a Cuba representa un primer acte necessari de reparació davant la responsabilitat històrica de l’Estat espanyol i de les Illes Balears en el colonialisme a les Antilles, tant pel que fa a la participacó en el tràfic transcontinental d’esclaus, com en la repressió exercida pel general Weyler a Cuba, i que va dur a l’extermini d’un terç de la seva població. Tot això, per molt que s’hagi amagat durant més d’un segle, també és la nostra història. No la podem canviar, però donar-la a conèixer també fa part de la reparació necessària.

Deja un comentario / Mallorca Confidencial no se hace responsable de los comentarios vertidos en su web.