jueves. 28.03.2024

Autopistes: capítol final?

Ahir dimarts vàrem aprovar al ple del Parlament el dictamen de la comissió no permanent d’investigació (CNPI) de les autopistes d’Eivissa. Unes autopistes que fa molt de temps de que s’haurien d’haver investigat, no sols per la destrucció de territori i de patrimoni històric de valor incalculable a l’illa d’Eivissa, sinó pel fet que són unes de les autopistes més cares del món, unes autopistes que havien de costar 8,33 milions d’euros i acabaran costant al voltant de 600 milions, uns 26 milions d’euros el quilòmetre.

La comissió ha servit per aportar claredat i certificar que el que fins ara havien estat «rumors» sobre coses mal fetes, eren irregularitats tremendes com la copa d’un pi en la planificació, execució i gestió d’aquestes autopistes. Unes irregularitats que s’emmarquen en el Pla d’infraestructures de l’expresident Aznar, que hi volia destinar 19 bilions d’euros en «iniciatives de col·laboració público-privada» que ens han sortit molt cares a tots i que varen parir «aliens» com les autopistes de peatge de Madrid, o les autopistes d’Eivissa.

Irregularitats que constitueixen un autèntic «llibre negre» del que no s’hauria de fer en matèria de contractació pública, sobretot de grans obres que valen molts de diners i ens han hipotecat de per vida. Licitacions de més de 160 milions d’euros que va guanyar qui estava predeterminat que havia de guanyar. L’elecció d’un model concessional per al qual l’administració no estava preparat, i que en el cas de les autopistes madrilenyes, ha ocasionat el seu rescat. Un model que, per altra banda, permetia una gestió dels diners públics (que avançaven les constructores, i pagam tots en forma d’hipoteca) de manera absolutament arbitrària. Unes expropiacions forçades que varen perjudicar a molta gent i varen beneficiar a uns pocs, com la família del Sr. Matutes, qui també se beneficiava de les autopistes gràcies a la seva extensa xarxa de negocis i interessos. Informes fets per l’administració i que les empreses constructores han fet servir en contra dels interessos de l’administració, i fins i tot han induït la Justícia a actuar de manera errònia. No són titulars: són fets.

Una gestió amb episodis foscos, com el presumpte pagament de comissions al PP a través de l’obligatorietat de destinar el 2% d’aquests contractes a despeses de comunicació i publicitat. Ben igual que allò que ja vàrem constatar amb la comissió d’investigació de Son Espases, ben igual que allò que el jutge Eloy Velasco de l’Audiència Nacional ha constatat en relació a la trama «Púnica» i posteriorment amb el cas «Lezo», en relació a un possible finançament irregular del PP.

...Tot això són les autopistes d’Eivissa. Per això també la satisfacció no sols per la feina feta, sinó perquè aquesta feina serveixi per aturar la sagnia de diners públics cap a les constructores i els bancs per unes obres més que qüestionades i amb sobrecostos exponencials que pagam entre totes i tots.

Ara, allò que és important és que atemptats com aquest contra les arques públiques no tornin succeir. Que els mecanismes de control de la despesa i la contractació pública es revisin. Que grans empreses que han participat dels grans escàndols de corrupció no es puguin seguir presentant a concursos públics com si no hagués passat res. Que les grans empreses consultores com PWC, Ernst & Young i altres facin alguna cosa més que donar aparença de rigor a actes que no ho tenen. Que decisions que impliquen hipoteques importants com aquesta, no siguin possibles pel capritx del polític de torn, i hagin de comptar amb majories amples o mecanismes de validació social.

Sobre tot això hauríem de reflexionar, però també hauríem d’actuar. Que almenys aquestes autopistes i la llarga llista de desbarats serveixi per canviar les coses.

Autopistes: capítol final?