Abstenció

Un dels mals de la història política d’Espanya és això dels blocs irreconciliables: rojos y azules que va acabar amb la guerra civil i un règim feixista… Un dels èxits de la història política d’Espanya va ser la transició, que va consistir en la reconciliació, en moderar els antagonismes. Una transició en que pilotada per un artefacte peculiar, difícil d’encasillar i centrista com va ser la UCD.

Espanya no té un sistema presidencialista ni majoritari. Té un sistema parlamentarista i proporcional. És a dir, té un sistema on allò normal, habitual, és que diversos partits hagin de col·laborar perquè existeixi un mínim d’estabilitat i d’acció de govern.

Els darrers temps assistim a la incapacitat dels partits polítics espanyols de conformar governs amb una certa durada. Rajoy va fer dues eleccions en un any. I Sánchez té moltes dificultats, va haver de convocar eleccions anticipades perquè els seus pressuposts varen caure i ja veurem com acaba aquesta nova legislatura. Aquesta dificultat té diverses explicacions però la principal és la cultura política majoritària. Una cultura política que ha recuperat els blocs irreconciliables (PP, Vox i C’s a un costat, PSOE i Podem a un altre). Una cultura política on, fins i tot, la col·laboració dins el mateix bloc està mal vista i és sospitosa: n’hi ha prou amb veure la relació Vox i C’s o les resistències del PSOE a incorporar Podem.

En aquest context les crides a una visió d’estat i a una abstenció semblen més cortines de fum que opcions reals. Tot i que el PSOE es va abstenir a la investidura del PP en una operació que enlloc de ser lloada va ser molt més criticada i incompresa. Els mateixos que defensaven amb vehemència que els socialistes s’havien d’abstenir a la investidura den Rajoy ara refusen radicalment una abstenció popular a la investidura den Sanchez.

Alguns ja defensen un canvi constitucional per implantar un sistema com el del País Basc on s’ha atenuat o eliminat la possibilitat de bloquejar d’una oposició més nombrosa però incapaç de construir una alternativa de govern.

El que em sembla evident és que la cultura dels blocs i la incapacitat de bastir ponts, dialogar i arribar a acords no és el camí per avançar, és el camí del bloqueig i la ingovernabilitat.

A Balears n’hi ha que han criticat l’abstenció del Pi a les investidures de la presidència del Govern Balear i del Consell de Mallorca. Aquesta critica està ancorada en aquesta cultura dels blocs. Com pot ser mai que un partit faci una oposició constructiva? On s’ha vist mai que un partit de l’oposició tengui voluntat d’ajudar a que les coses millorin? Per la cultura dels blocs l’oposició ha de ser destructiva, quan pitjor millor, benzina al foc, tot val per erosionar al rival, els altres no fan res bé, a l’enemic ni aigua…

El que resulta cridaner i decebedor en la meva humil opinió és que molts dels que critiquen els polítics per la seva incapacitat d’entesa, pel gastorum que suposa repetir eleccions, per l’espectacle lamentable de desavinences i insults… després electoralment premien aquest comportament. Això també és una cultura electoral que necessita millorar.

 

Josep Melià Ques

Deja un comentario / Mallorca Confidencial no se hace responsable de los comentarios vertidos en su web.