jueves. 28.03.2024

Com hem arribat fins aquí?

Seria complicat iniciar la meva col·laboració en aquest mitjà sense traslladar el meu punt de vista sobre els motius que ens han abocat a la repetició de les eleccions generals. Per aquest motiu, intentaré respondre a la pregunta que encapçala aquest article. Ara bé, que ningú esperi que centri la meva atenció en l’hipotètic govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem que hagués pogut evitar els comicis prevists pel 10N. Sincerament, crec que en aquestes alçades la polèmica entorn a aquesta qüestió no aporta res de nou i, únicament, genera un enrenou que esbiaixa el debat que hauria d’existir entorn a la proposta programàtica de cada un dels diferents partits.

En la meva opinió, el principal motiu que explica com hem arribat fins aquí es situa en el dia que el Congrés dels Diputats va tombar els primers pressuposts elaborats pel govern presidit per Pedro Sánchez. Aquell dia, encara que per motius diferents, el Partit Popular, Ciutadans, Esquerra i el PDeCat va unir els seus vots per impedir que els comptes presentats per l’executiu socialista poguessin continuar la seva tramitació parlamentària. Segurament, si la majoria que va donar suport a la moció de censura s’hagués mantingut, ara mateix disposaríem d’uns pressuposts aprovats que permetrien tenir un govern en plenes funcions. Igualment, s’haguessin evitant les eleccions generals del 28A i, conseqüentment, les convocades per d’aquí un mes.

Encara em costa molt entendré que va portar al Partit Demòcrata i a ERC a votar favorablement la moció de censura per permetre, vuit mesos més tard, que caigués el govern sorgit d’aquella. En aquell moment, la resolució del conflicte a Catalunya s’hauria d’haver plantejat com una qüestió a llarg termini, donada la dimensió del problema existent, i sense condicionar la governabilitat d’Espanya. En qualsevol cas, l’evolució dels neoconvergents des de posicionaments més pragmàtics a l’actual acceptació dels postulats de Waterloo explica moltes coses. En el cas d’Esquerra, sembla que el camí s’ha realitzat a la inversa i que els posicionaments més maximalistes han estat substituïts per una actitud més possibilista, però crec que arriba tard.

La seva fiabilitat com a soci es va rompre el dia que va decidir condicionar l’aprovació dels pressuposts generals a la negociació d’un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. Possiblement, per aquest motiu, Pedro Sánchez no va voler fiar la governabilitat d’Espanya a un executiu de coalició amb Unides Podem que únicament reunia 165 vots i que, conseqüentment, tornava a dependre d’ERC per poder mantenir-se i garantir l’estabilitat necessària. I, per tot això, crec que hem arribat fins aquí. El 10N tornarem a les urnes perquè així ho preveu la Constitució Espanyola quan persisteix el bloqueig per investir a un candidat a la presidència del govern, però com deia al començament, farem un favor molt magre a la ciutadania si la discussió entorn a qui és més responsable d’aquesta repetició electoral no permet realitzar un debat en profunditat dels diferents models que concorren en aquest comicis i que, en alguns casos, poden suposar una àmplia revisió de les fites aconseguides fins ara.

Com hem arribat fins aquí?