De l’eufòria del 2015 al bany de realitat del constitucionalisme democràtic

Hi ha un abans i un després del primer d’octubre de 2017. De fet, hi ha un abans i un després des de la sentència del Tribunal Constitucional de l’estatut d’autonomia de Catalunya de 2010. La crisi econòmica que va assolar Espanya a partir del 2008 i que encara fa sentir els seus efectes 11 anys després, no ha fet més que eixamplar el trencament del denominat «pacte de la transició». A això hi ha contribuït també el desballestament del bipartidisme plàcid sorgit de les eleccions de 1982, amb l’aparició, a partir de 2015, de nous partits a la dreta i a l’esquerra de PP i PSOE.

Els bons resultats de les eleccions autonòmiques de l’any 2015 varen fer pensar al mallorquinisme, tant de dretes com d’esquerres que, a la fi, s’havia trobat el camí correcte.

El mallorquinisme d’esquerres havia renunciat al nacionalisme i l’havia substituït per un nou concepte, el «sobiranisme», amb el que, pensaven, podrien atreure el vot dels nouvinguts renunciant,  deien literalment, a l’element «etnolingüístic».

El mallorquinisme de dretes, per la seva banda, havia reprès el camí truncat amb la desaparició d’UM amb la unió dels regionalistes de la Lliga i els nacionalistes de Convergència.

Però va arribar el primer d’octubre de 2017 i, amb la crisi Catalana, una nova radicalització de la política espanyola i una indissimulada involució democràtica.

El bloqueig al Congrés dels diputats des de l’any 2015 i la llarga crisi territorial i democràtica a Espanya han suposat un fre d’aquella eufòria mallorquinista. De 2015 a 2019 la crisi catalana ha semblat que no anava amb nosaltres i totes les estratègies, tant ideològiques com electorals, han silenciat les conseqüències que aquesta tendrà per a la nostra societat, per a la nostra economia i per a la nostra cultura; com si el que passés al nostre voltant fos quirúrgic i de cap manera ens hagués d’afectar. Tant a esquerra com a dreta el discurs s’ha fonamentat en una rebaixa d’objectius (ja exposades) i en la recerca d’un marc de referència «autocentrat», no sabem ben bé si a escala insular o interinsular (balearisme polític) que, de forma completament absurda, pretén construir un discurs ideològic al marge dels esdeveniments més propers. Aquest complex crònic a dir les coses pel seu nom, han portat al mallorquinisme de dretes a cercar referències eufemístiques a projectes polítics de les Canàries o de Cantàbria i, a l’esquerra, a centrar el discurs en la plàcida neutralitat de l’ecologisme i els drets socials. Cap d’ells, emperò, ha previst el que està passant, si més no públicament: que el model autonòmic i democràtic espanyol s’ha ensorrat completament i s’ha radicalitzat i que, d’aquest caldo de cultiu, els únics que aconseguiran rèdits a llarg termini, una vegada més, seran els partits d’obediència estatal, que juguen sempre amb les cartes marcades.

Com encarar el futur a la vista d’aquestes reflexions? Evidentment s’imposa envestir una necessària i profunda revisió dels objectius i de les estratègies i entendre que no es pot construir un discurs polític mallorquinista autàrquic, que no tenim ni la mida territorial, ni les eines polítiques, ni econòmiques, ni juridicoelectorals per avançar autocentrats exclusivament en nosaltres mateixos i que ja és ben hora de teixir ponts entre iguals, de començar, com mai ha intentat el mallorquinisme polític al llarg de tota la seva història, a explorar aliances fortes entre nosaltres mateixos, però també amb les forces socials, culturals, econòmiques i polítiques del País Valencià i de Catalunya. Perquè sols som massa petits però junts tenim una manera d’entendre la vida i la política, molt diferent de l’espanyola, que ja ha donat mostres de la seva mesura democràtica. I és des d’aquí, i no d’altra manera, com avançarem. L’alternativa és l’extinció com a societat, l’extinció com a poble, l’extinció com a alternativa esperançada de veure la vida.

1 Comentario

Deja un comentario / Mallorca Confidencial no se hace responsable de los comentarios vertidos en su web.